Les primeres dades demogràfiques corresponen al fogatjament de vers el 1380, que assignava 28 focs a Vallclara, xifra que mantingué a la darreria del segle XIV; el 1497 havia perdut tres focs, mentre que a mitjan segle XVI en constaven 31; el 1718 tenia 95 h, i experimentà un important increment al llarg del segle (295 h el 1789); a la primera meitat del segle XIX la població davallà (210 h el 1830 i 192 el 1845), però poc després es tornà a recuperar (411 h el 1857 i 433 el 1877) i el 1887 assolí la xifra màxima de la seva història: 448 h. A partir d’aquesta data la població (vallclarencs) sofrí un descens progressiu fins els anys vuitanta del segle XX (375 h el 1900, 332 el 1920, 244 el 1940, 172 el 1960, 129 el 1970 i 80 el 1981) i a la dècada següent s’inicià una lleugera recuperació: 112 h el 1996 i 117 el 2005. A l’estiu la població s’incrementa notablement.

El territori, molt muntanyós, és ocupat en bona part per garrigues, pastures i bosc. L’agricultura s’estén aproximadament per una quarta part del terme; hi predominen la vinya, els cereals, els avellaners i les oliveres. El regadiu, poc representatiu, és dedicat principalment a la producció de patata i hortalisses. L’activitat ramadera no té gaire incidència. Hi havia hagut granges avícoles, però vers el 1989 ja havien deixat de funcionar. Resten encara alguns ramats de cabres i ovelles i es crien conills.

A les darreres dècades del segle XX el poble ha esdevingut lloc de segona residència. Les cases de colònies hi tenen una certa tradició (a la dècada del 1930 ja n'hi havia una de la Generalitat).

Boscos de Vallclara